En Joan Lluch va ser el mestre de cerimònies de la presentació de "Ni l'apuntador" a l'estudi d'arquitectura de Barto Busom, l'il·lustrador del llibre. L'acte va tenir un punt de performance, rant per la posada en escena com en la demanda que els assistents hi participessin amb textos i dibuixos que se'ls va demanar que fessin.
Aquest és l'escrit que Joan Lluch, dibuixant i il·lustrador, va llegir a la presentació de "Ni l'apuntador".
Benvolguts amics, amigues, coneguts, conegudes, saludats i saludades, estem aquí per la presentació d’un llibre de contes d’en Pep Quintana titolat “Ni l’apuntador”. És un recull de contes curts acompanyats d’unes il·lustracions del nostre amfitrió, en Barto Busom.
El primer que puc dir-vos, és que després de llegir-lo, el que sents és una gran alegria, alegria d’estar viu, més o menys viu o del tot viu. Un gran alleujament, perquè en aquest llibre mor tothom, no se salva ni l’apuntador, però a la vegada que estàs content, et deixa un gran neguit, una constant preocupació que et persegueix a cada moment, a cada gest que fas i a cada cosa que mires. A partir d’ara la vida pot esdevenir un immens neguit, perquè els personatges moren de les maneres més insòlites, vulgars i a vegades insospitades... Cada conte deixa veure una vida i una mort, un recorregut i un final. I aquí és on hi ha l’angoixa: i si m’entrebanco pujant les escales? i si aquest senyor que ve porta una ganivet i me’l clava a l’estómac? i si aquella noia que m’agrada és una sàdica i m’estrangula en el millor moment? I si un llamp m’esber-la la closca mentre passejo per Les Pedritxes?...
Tot esdevé un perill i això et fa aprendre a disfrutar el que vius, el que veus, l’instant precís, pensant que potser no ho tornaràs a veure. Disfrutar de les companyies, de les sensacions i dels sentiments. Ja no deixo res per més tard, ja no pots dir: això ja ho faré demà, perquè potser no arribes a demà (bé, a demà espero arribar-hi perquè m’emprenyaria perdre’m el Madrid-Barça) però ho dic en sentit genèric, eh? Llegint el llibre entres en móns que no pensaves mai que existissin, però hi deuen ser des del moment que el Pep ens ho explica. M’ha agradat molt un conte que explica la vida d’un home que viu atrapat en el temps, que té la casa plena de rellotges i decideix anar a viure dins un d’ells i acompassa la seva vida amb la de la màquina, una simbiosi perfecte.
Jo no en sé de literatura, de fet em van convidar per parlar de les il·lustracions d’en Barto (En teniu unes quantes de penjades per aquí la paret) i he vist que són una meravella de precisió i a la vegada d’espontaneïtat. Una mica com és ell: sembla desmanegat però alhora és capaç de construir una casa on tot ha d’estar previst i calculat, on no hi ha espai per a la improvisació però si per la creativitat i el coneixement. Els seus dibuixos són un acompanyament precís i espontani, ens recrea els móns que el Pep descriu amb paraules i a la vegada en crea de nous. El món visual, el que fa és que la imatge, les paraules, el nostre bagatge cultural i la nostra imaginació tot barrejat en el nostre cap esdevinguin allò que nosaltres volem o creiem que volem. De fet el millor que podem fer és mirar-les detingudament, gaudir-les i a la vegada mirar una mica més enllà, entrar en l’univers que ens suggereixen. Ja ho veureu, són detallistes, mesurades, però us ho passareu bé –que de fet és del que es tracta–.
Ara, si la Rosa està a punt, llegirà alguns fragments i contes del llibre del qual parlem perquè us aneu fent una mica la idea del que parlava abans, d’aquests móns imaginaris però reals. Pareu atenció perquè res és sobrer, tot hi és per alguna cosa, cada paraula, cada imatge...
[Lectura de Rosa Boladeras]
Ja heu sentit aquests relats i us heu pogut fer una mica la idea de com és el llibre. Són 23 contes, més curts o més llargs que ens transporten a uns móns que cadascú se’ls pot fer a la seva mida...
Afegeix un nou comentari